 |
| Tributo a Fredy Mercury. Lápiz azul y tinta china. 35 x 25 cms. |
 |
| "Power Grangers" Portada 35x25 cms |
Un minairó és un ésser fantàstic de mida diminuta present en la mitologia pirenenca, des de Catalunya fins al País Basc. Formen part de la gran família dels follets.
La llegenda diu que són remenuts i que en caben milers en un canut de canya o en un canut d'agulles i quan l'amo el destapa surten exigint «què farem?, què direm?». Si no li manes feina et maten. Moltes de les tarteres del Pirineu han estat obres d'aquests follets, segons la llegenda, quan el seu amo havia obert per descuit o accident l'ampolleta o canut i, desesperat, els ordenava aplegar en un punt determinat totes les pedres dels rodals.
El Comte Arnau fou un pobre noble de la mitologia catalana. A causa de diversos pecats (com relacionar-se amb una abadessa o no fer bé els pagaments promesos), va ser damnat eternament. Condemnat a cavalcar durant tota l'eternitat com a ànima en pena sobre un cavall negre a què li surten flames per la boca i els ulls, el Comte l'Arnau va sempre acompanyat per una colla de gossos diabòlics que li fan de seguici.
Bruixa de la Pinta d’Or
S'explica que fa segles hi havia una família que vivia en una granja on tenien, entre d'altres animals, unes vaques que produïen una llet molt bona. A la filla li encantava munyir-les i els seus pares anaven a vendre la llet a prop de Mataró. Quan tornaven, recollien el promès de la filla, que l'anava a veure a la granja i a vegades s'hi quedava fins al dia després. Un dia, però, de tornada de Mataró, va començar a caure una forta tempesta i la riera, que baixava plena d'aigua, se'ls emportà. Tots van morir ofegats. Quan la jove va conèixer la noticia, va regalar la granja i els animals als pobres i se'n va anar a viure a casa de la seva tieta, que sembla que era una mica bruixa, però de les bones. Li va ensenyar pocions i remeis i un dia li va regalar una pinta d'or.
Quan ja es va fer gran, va marxar a una masia a prop del Burriac. Sovint anava a les reunions de bruixes que es convocaven a l'entorn del turó del castell. Quan es conjuraven per cridar el mal temps llançant pèls de cabra pel cim del Burriac, ella, amb la seva pinta màgica, feia que els núvols fugissin a altres terres. Les bruixes dolentes mai van saber perquè les seves invocacions no tenien efecte. A voltes, aquella bona dona», com així era coneguda la bruixa del Burriac, havia de dissimular un somriure a les reunions i subjectar bé la seva pinta d'or, que, com a presumida que era, recollia els seus esvelts cabells rossos formant un monyo ben gran. Es va convertir en protectora dels termes del Burriac i en especial dels pagesos, on mai va estalviar usar la seva diadema màgica per protegir-los de la sequera.
D'aquí ha nascut a la zona la dita: «Núvols al Burriac, pluja aviat”